La Música

Atès les profundes arrels de la seva història, la música s'entén com una pràctica cultural que pot posseir o no posseir una dimensió artística, però, que consisteix en una combinació deliberada de sons i de silencis. Fins i tot en el cas de la música aleatòria, els últims avatars de la seva construcció i destrucció, la música s'inspira sempre d'un "material sonor" que pot reagrupar el conjunt de sons perceptibles per construir aquest "material musical", representació pròpia d'un compositor.
Tanmateix, la música és també una presa de possessió dels elements formals que pertanyen alhora al conscient, a l'inconscient i a l'espiritual, i es declinen en el conjunt dels afectes culturals. En aquesta diversitat de pràctiques es pot deduir sobretot que la música no pot tenir una sola definició precisa i que en reagrupar tots els tipus de música, tots els gèneres musicals, i d'acord amb l'angle amb el que es vulgui abordar, es poden suscitar algunes definicions que, sense oposar-se, creen a tots els continents una "història de la música" en perpètua evolució, tant en el domini de la música culta així com en el domini de la música tradicional o popular.
El camp de les definicions possibles és, llavors, molt extens. Tanmateix, siguin abordades pels practicants (Schönberg, Stravinski, Varèse, Gould, Guillou, Boulez, Harnoncourt, per exemple) o pels musicòlegs (Dalhaus, Molino, Nattiez, Deliàge, entre altres) les definicions es divideixen sempre en dues classes principals: l'enfocament intrínsec, immanent, i l'enfocament extrínsec, funcional.
En el primer enfocament, l'intrínsec, la música existeix abans de ser entesa; pot tenir una existència per si mateixa, en la naturalesa i per la naturalesa. Aquesta és la teoria de la ressonància natural de Mersenne i Rameau, atès que en introduir per mitjà de la partitura harmònica els fonaments d'una teoria raonada, restableix la preponderància del que és natural sobre la pràctica formalista.